28 GIU 2024 · Al cor de la carta als Gàlates, Pau presenta una al·legoria que captura l'essència del missatge de Gàlates. Déu havia fet pacte amb Abraham al desert. Al capítol 3 de Gàlates llegim com Abraham havia mostrat la seva fe en Déu, confirmant que la justícia d'Abraham era per la fe, i no per les obres. Abraham havia rebut la promesa que ell i Sara tindrien un fill, a través del qual vindria el Salvador. Mentre esperaven, es van desesperar, i pensant que potser no havien d'interpretar la promesa de Déu literalment, van decidir que Abraham tingués un fill amb Agar, l’esclava de Sara. Així, Abraham va tenir un fill amb Agar, i el va anomenar Ismael. Agar, veient-se la mare de l'hereu d'Abraham, va començar a menysprear la Sara, la seva senyora. Va ser així que Agar va ser enviada lluny. Però Déu va atendre la pregària d'Agar, i aquesta va tornar i va virus amb ells, i va donar a llum Ismael. Passats uns anys, Déu va fer que Sara concebés un fill d'Abraham, Isaac, el fill de la promesa. Aquest petit va arribar al món quan Ismael ja tenia uns 13 anys. De cop, Agar i Ismael, van passar a un segon pla, ja que quedava clar que Isaac era en realitat aquell fill promès. Tanmateix, llegim a Gènesi 21 que Ismael, el germà gran, en anar creixent Isaac, contínuament es ficava amb ell i es burlava. Sara patia veient la situació, i va demanar que Abraham enviés Ismael i Agar lluny d'allà. A Abraham no li semblava bé aquesta acció, però consultant amb Déu sobre l'assumpte, Déu li va donar pau que Ell mateix cuidaria Agar i Ismael, i que així protegiria Isaac, el fill de la promesa. Molts segles més tard, en aquesta carta de Pau als Gàlates trobem una al·legoria que ens crida l'atenció. Pau, en explicar que la ciutadania que importa és la celestial, ens presenta una al·legoria basada en aquesta història. Llegim a Gàlates 4:21 'Els qui voleu estar sota la Llei, digueu-me: que no escolteu la Llei? Perquè allí hi ha escrit que Abraham tingué dos fills, l’un de l’esclava i l’altre de la dona lliure. Però el de l’esclava va néixer per decisió humana, i el de la lliure, en virtut de la promesa. Tot això és al·legòric. De fet, aquestes dones representen dues aliances: l’una, representada per Agar, s’origina en la muntanya del Sinaí, i dóna fills esclaus. Precisament, Agar, la muntanya del Sinaí, és a l’Aràbia, i correspon a la Jerusalem actual, atès que és esclava juntament amb els seus fills. En canvi, la Jerusalem de dalt és lliure, i aquesta és la nostra mare; perquè diu l’Escriptura: “Alegra’t, estèril, tu que no dónes a llum, esclata de joia i crida, tu que no coneixes els dolors del part; perquè són més els fills de l’abandonada que no pas els de la que té marit.” Vosaltres, doncs, germans, a la manera d’Isaac, sou fills de la promesa. Però, igualment com llavors, el nascut per decisió de l’home perseguia el nascut segons l’Esperit, així mateix passa ara. Però, què hi diu l’Escriptura? “Treu fora l’esclava amb el seu fill: perquè el fill de l’esclava no compartirà l’herència amb el fill de la lliure.” 'GÀLATES 4:21-30*. En aquesta al·legoria, el poble ètnic dels jueus ve representat, no per Isaac, el fill de la promesa, sinó per Ismael, el fill d'Agar, l’esclava. Aquest era fill a la carn, nascut de l'esclava. Així el poble jueu que havia rebutjat Jesús, el poble que habitava la zona de Jerusalem en aquest moment, a la muntanya Sinaí, era el fill de l'esclava, mentre que tots els que hem cregut en Crist i hem estat nascuts de nou a l'Esperit, estem representats a l'al·legoria per Isaac, el fill de la lliure. Per a nosaltres, com per a Isaac, és la promesa. Nosaltres, com Isaac, podem confiar que res ni ningú ens podrà privar del que Déu ens ha concedit. Els que qüestionaven la promesa als creients no tenien esperança de victòria. Déu sempre ha protegit els seus. En continuar llegint les altres cartes de Pau als creients, descansem en la certesa que la Jerusalem de dalt ens espera, i ara ja podem gaudir de la llibertat que Crist ha proveït, vivint en l'Esperit. * BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

27 GIU 2024 · Hi ha una gran diferència entre una persona que viu la vida en la carn i una que viu en l'Esperit. Hem pogut veure que gràcies a l'obra de Crist a la creu, som lliures de la llei. Si la llei ens esclavitza, Crist ens allibera. Però com Pau explica a les seves cartes, encara trobem una llei natural, i és que el mal continua vivint en el nostre ésser quan no estem vivint conscientment i activament en el poder de l'Esperit Sant que viu en nosaltres després de la redempció. Als capítols 5 i 6 de Gàlates, trobem una clara distinció entre les obres naturals de la carn i les obres naturals de l'Esperit. I nosaltres, en Crist, podem viure rebutjant unes per practicar les altres. La pregunta és quines descartarem i quines practicarem. Llegim els versets a Gàlates 5:13-6:5* per meditar en el que la Bíblia ens ensenya. Pau comença amb una exhortació—una afirmació del que ha passat a les nostres vides i el perill de prendre a la lleugera la gran obra de transformació que el Senyor vol dur a terme a les nostres vides. Diu així: 'Vosaltres, efectivament, heu estat cridats a la llibertat, germans; només que no prengueu la llibertat com a excusa per a les inclinacions carnals; al contrari, per mitjà de l’amor, poseu-vos al servei els uns dels altres. Perquè tota la Llei es compleix en un sol precepte, que és: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.” Però si us mossegueu mútuament, vigileu que no acabeu devorats els uns pels altres. Jo, doncs, us aviso: camineu en l’Esperit i no satisfareu els desitjos de la carn. Perquè la carn té avidesa contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Són dos principis que lluiten contra sí per no deixar-vos fer el que voldríeu. En canvi, si us deixeu guiar per l’Esperit, no esteu sota la Llei. Ara, és ben clar en què acaben els desitjos de la carn, en coses com ara: fornicació, immoralitat, llibertinatge, idolatria, maleficis, enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira, divisions, sectarismes, enveges, embriagueses, golafreries i altres coses semblants, de les quals us previnc, tal com ja us vaig prevenir, que els qui fan aquestes coses no heretaran el Regne de Déu. 'GÀLATES 5:13-21*. Crida l'atenció trobar a la llista alguns dels pecats que més fàcilment justifiquem entre aquells pecats que considerem més seriosos. Considerem alguns pitjors que altres, però Déu veu totes les desviacions de la seva voluntat com a pecat, fins i tot aquelles que considerem més lleus. Però continua l'apòstol amb una llista de característiques que en podem gaudir, perquè són el resultat directe de l'Esperit de Déu; només hem de rebutjar els desitjos de la carn i permetre que el fruit natural de l'Esperit broti a les nostres vides.'En canvi, el fruit de l’Esperit és: amor, goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, senzillesa i autodomini. Contra aquestes coses no hi ha cap llei. ‘ GÀLATES 5:22-23*. Quina llei ens podria condemnar per mostrar amor, goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, senzillesa i autodomini? Així, visquem lliures per al Senyor, com ens diu el text: 'Els qui són de Crist Jesús han clavat a la creu els desitjos de la carn juntament amb les seves passions i les seves cobejances. Ja que vivim per l’Esperit, actuem conforme a l’Esperit. ‘ GÀLATES 5:24-25*. Acceptem el repte. Visquem cada dia rebutjant els desitjos de la carn, que inclouen enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d’ira i divisions i gaudim del fruit dolç que l'Esperit pot produir a les nostres vides. * BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

26 GIU 2024 · Al capítol 4 de Gàlates, Pau lamenta que la relació que havia tingut amb els creients de Galàcia s'havia deteriorat, i els que en el passat havien admirat l'apòstol i l'havien ajudat en la seva debilitat física, ara el menyspreaven. Al verset 16* Pau pregunta als gàlates: '¿És que m’he guanyat la vostra enemistat per dir-vos la veritat? ' És probable que alguna vegada per dir la veritat a algú, acabem perdent la relació; i és que la veritat fa mal. La veritat ha de ser dita, però amb molt de compte, perquè encara que es busca el moment adequat i es mesuren les paraules, és possible que la reacció rebuda després de dir la veritat no sigui la que voldríem. Pau havia deixat clar que la llei jueva havia estat donada al poble jueu a través de Moisès, com vam veure a l'Antic Testament. Al capítol 3 veiem que el propòsit de la llei era mostrar la santedat de Déu i el pecat dels humans, ja que ningú no és capaç de complir fidelment tota la llei. Quan no hi ha normes, no hi ha infracció, però quan s'estableix una normativa, tota desviació és identificada. Si no hi hagués una llei que limités la velocitat a la carretera, no hi hauria multes per excés de velocitat. Sense la presència d'una llei que prohibeixi fumar en un espai públic, ningú no podria cridar l'atenció a qui encengués una cigarreta. Si no tinguéssim una llei que exigeix ​​l'ús del cinturó de seguretat, no portar-ho seria optatiu. Les lleis, per tant, fan que el que és prohibit o exigit, segons sigui el cas, defineixi el que és acceptable o el que està malament. Els jueus, com passa a molts de nosaltres, imaginaven que podien mostrar superioritat si complien les normes millor que un altre. Seguint aquest pensament, quan Déu presenta la salvació per gràcia, com un regal immerescut impossible d'assolir per obres, podem continuar pensant erròniament que les nostres obres ens poden donar gràcia davant de Déu. Aquests cristians jueus de Galàcia, havent estat rescatats de la condemnació de la llei, encara insistien a sotmetre's a lleis d'higiene, menjar i ritus. No sent això necessari, els apòstols no posaven pegues, entenent que seguir la llei no era incorrecte. Tanmateix, aquests cristians jueus imposaven els seus principis als gentils que mai no havien guardat aquestes lleis. Veien qualsevol que no seguia les seves normes com a inferiors a ells, i jutjaven jueus i gentils, i fins i tot a ells mateixos s'aclaparaven, imposant aquelles coses de què Déu els havia lliurat. La circumcisió era una pràctica per la qual hi havia divisió. A la llei jueva, els nens eren circumcidats al vuitè dia, seguint el ritu jueu. Quan un home no jueu es convertia a l'evangeli, els jueus esperaven que fossin circumcidats. Per això Pau els diu a Romans i aquí també que la circumcisió no porta salvació. Diu a Gàlates 5:6* 'De fet, en Crist Jesús, no val per a res ser circumcidat o no ser-ho, el que val és la fe, que es fa activa en l’amor. ' I els exhorta al verset 1:'Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures. Mantingueu-vos, doncs, ferms i no us deixeu lligar altra vegada al jou de l’esclavatge. 'GÀLATES 5:1*. Si ets lliure de la llei per Crist, no et lliguis a aquelles coses de què has estat alliberat. Aquest és el missatge de Pau als gàlates i a nosaltres també. Això no és una llicència perquè cadascú faci segons li sembli, sinó per recordar que la nostra salvació depèn de Crist, i és un regal de gràcia. El cristià agraït fa bones obres, però no pas per merèixer favor, sinó per mostrar i compartir allò que ha rebut de Déu. Això ho veiem a Gàlates 5:13-14*, on diu: 'Vosaltres, efectivament, heu estat cridats a la llibertat, germans; només que no prengueu la llibertat com a excusa per a les inclinacions carnals; al contrari, per mitjà de l’amor, poseu-vos al servei els uns dels altres. Perquè tota la Llei es compleix en un sol precepte, que és: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.” 'GÀLATES 5:13-14* Si som lliures per estimar i fer el bé, exercim la llibertat que Déu ens ha donat i deixem que flueixi cap a aquells que ens envolten, parlant la veritat en amor, rebent la veritat amb agraïment i fent el bé els uns amb els altres. * BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

25 GIU 2024 · Com hem pogut veure la divisió ètnica entre jueus i gentils, causava divisió fins i tot entre els creients. Pau havia rebut la tasca de portar l'evangeli als gentils, mentre que altres com Pere estaven treballant més de prop amb els jueus. Pere, Jaume i Joan havien entès i defensaven que els creients gentils no tenien per què circumcidar-se o guardar la llei jueva. A Fets 15, al concili de Jerusalem, ja havien reconegut que els gentils no havien de seguir les lleis d'higiene i alimentació dels jueus. Ens explica el capítol 2 de Gàlates que Pere no tenia cap problema a menjar amb els gentils, però sembla que quan estava amb jueus, evitava ser vist assegut amb els gentils. Per aquest motiu Pau va haver de cridar-li l'atenció, tot i que Pere era respectat per molts. Així ens diu Pau a Gàlates 2:11-14*. 'Però, quan Pere vingué a Antioquia, m’hi vaig haver d’encarar, perquè era evidentment censurable. En efecte, abans que arribessin alguns del grup de Jaume, menjava amb els d’origen gentil; però així que arribaren, es retreia d’aquells i se n’apartava, com si temés els d’origen jueu. Aleshores, també els altres jueus dissimulaven com feia ell, de manera que fins i tot Bernabé acabà simulant com ells. Però, quan vaig veure que no caminaven rectament segons la veritat de l’evangeli, vaig dir a Pere davant de tothom: Si tu, que ets jueu, vius a la manera gentil i no a la jueva, com és que obligues els gentils a comportar-se com a jueus? ' Això que Pere estava fent, i en el que li van seguir uns altres, inclòs Bernabé, era tenir una doble cara. Pere no creia que els gentils haguessin de seguir la tradició jueva; tampoc tenia cap problema a incloure aquells als quals alguns consideraven “immunds” quan altres jueus no hi eren, però quan els jueus que ell considerava importants van entrar en escena, va canviar el seu comportament perquè no pensessin malament d'ell, i ja no va seure amb els gentils a taula. Imagino com s'haurien sentit aquests cristians; els que anteriorment havien menjat amb ells ara els evitaven i feien com si no els coneguessin. T'ha passat mai? No és una experiència agradable, però sens dubte deixa molt clar que algú busca l’aprovació d’alguna persona que no et té en alta estima. Pau va intervenir en aquell moment, fent alguna cosa que podria haver provocat un rebuig de part de Pere i dels jueus que hi eren. Tot i això, gràcies a Déu, Pere va reaccionar de forma correcta. Ho sabem perquè més endavant, a la seva segona carta, Pere anomena Pau “el nostre estimat germà” (3:15), no guardant rancúnia per la correcció de l'últim dels apòstols, com Pau es deia a si mateix. Pau sabia per a qui vivia, i Pere també, i igualment nosaltres podem estar ferms en la nostra posició en Crist. A Gàlates 2:20-21* Pau afirma: 'per tant, ja no visc jo, sinó que és el Crist que viu en mi, i la vida humana actual la visc en la fe del Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha donat ell mateix per mi. ' El que vivim i com vivim ha d'anar en harmonia amb el que creiem en Crist. Les tradicions i les preferències dels altres no han d'interferir en la nostra vida cristiana. Hem estat salvats per la fe en Crist. Al verset 21* diu Pau: 'No vull fer inútil la gràcia de Déu, perquè si la rehabilitació fos possible per la Llei, llavors el Crist hauria mort debades.' Al capítol 3 pregunta: 'M’agradaria que em diguéssiu: ¿va ser per les obres de la Llei que vau rebre l’Esperit o va ser per haver cregut? Vegem: Aquell qui us prodiga l’Esperit i obra prodigis entre vosaltres, ho fa perquè heu observat la Llei o perquè heu cregut? ‘ GÀLATES 3:2,5*. No oblidem que no guanyem favor de Déu per les nostres obres. Recordem en el nostre tracte amb els altres que la nostra salvació i la d'ells és per gràcia, i està fonamentada en la fe en Crist, i l'intercanvi dut a terme a la creu. El creient ha d'obeir els preceptes bíblics respectant les diferències de preferències en assumptes on la Bíblia deixa llibertat per decidir segons la direcció de l'Esperit Sant. Que Déu ens doni saviesa i amor per viure una vida consistent amb la Seva Paraula sense tenir una doble cara depenent d'aquells amb qui estiguem al moment. * BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

24 GIU 2024 · Pau va escriure la carta als Gàlates als anys cinquanta després de Crist, als creients que habitaven a la regió de Galàcia. L'apòstol tracta tres temes, dos dels quals tracta també a la carta als Romans o  Corintis. Pau defensa el seu apostolat, torna a presentar l'evangeli i se centra en el tema de la llibertat cristiana. El tema principal d’aquesta carta és la llibertat que tenim en Crist. Per tractar aquest tema, l’apòstol torna a presentar l’evangeli de Jesucrist, pel qual obtenim aquesta llibertat. A través de la mort de Crist a la creu, obtenim la llibertat del pecat, i com vèiem a Romans 6 i 7, havent deixat enrere els nostres lligams al pecat, som lliures per seguir i servir Crist. Aquesta és la base de la nostra llibertat. Crist va morir pels meus pecats, però vist de manera més personal, Crist va morir per mi. Com a resultat de la seva mort, tinc el privilegi de creure-hi i ser rescatat. I així ho va voler Déu. Em puc albirar en aquesta salvació i compartir-la amb altres. Això és el que Pau estava fent, i per això estava rebent crítiques i atacs de tota mena. Per això és que una vegada més, aquesta vegada als de la regió de Galàcia, ha d'explicar que ell no ha triat aquest treball per al seu benefici, sinó que Déu l'havia buscat, l'havia salvat, i per això ell compartia l'evangeli . A Gàlates 1 diu: 'També us faig saber, germans, que l’evangeli anunciat per mi no és d’origen humà, perquè no l’he rebut de cap home ni l’he après de ningú, sinó que m’ha estat revelat per Jesucrist. 'GÀLATES 1:11-12*. Recordem que Pau anava camí a aturar aquells que havien cregut en Crist quan Jesús va aparèixer al seu camí canviant la seva vida i els seus plans de vida, i enviant-lo més tard a compartir, especialment amb els gentils el camí a la salvació. Alguns cristians jueus de la regió de Galàcia continueren insistint que el cristianisme havia d'incloure les tradicions jueves, però quan Pau va rebre la missió d'evangelitzar els gentils quedava clar que aquests no necessitaven complir les tradicions de la llei jueva. Pere, Jacob, germà de Jesús, i Joan ho reconeixien així també. La salvació depenia únicament de la fe a l'obra de Crist, i els jueus havien d'acceptar que els gentils visquessin la vida cristiana lliure de les tradicions de la llei jueva. Així, als capítols 1 i 2 de Gàlates, després de defensar el seu apostolat, Pau introdueix els dos temes que desenvoluparà a la resta de la carta: la salvació en Crist, i la llibertat que aquesta salvació ens ofereix. Pau comparteix el seu testimoni de salvació allà on va, i aquí el comparteix de nou als Gàlates M'agrada escoltar el testimoni de cada persona que ha conegut Crist com a Salvador. Tot i que els detalls són particulars a cada individu, la salvació en Crist marca sens dubte un abans i un després a la vida d'una persona. Si tu has tingut una trobada personal amb Déu, t'animo a compartir amb algú com vas arribar a aquell moment i com ha canviat la teva manera de veure la vida. Pots compartir-ho també al grup de Facebook “Reflejos de su glòria” si vols animar a algú amb el teu testimoni personal. Si estàs vivint en la llibertat que t’ofereix la salvació, comparteix amb altres el goig de servir el Senyor. Que Déu et beneeixi. *BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

21 GIU 2024 · Quan busques feina, has de presentar un currículum, una llista de mèrits que demostra que ets la persona idònia per a la feina que desitges desenvolupar. En aquest currículum has d'incloure la teva formació, titulació i experiència en aquest camp, tot amb el propòsit de convèncer un altre de la teva capacitat per dur a terme la tasca indicada. Als capítols finals d'1 Corintis, Pau presenta una mena de currículum en què exposa els motius pels quals ell pot exercir com a apòstol del Senyor. No arriba a aquesta defensa per iniciativa pròpia, sinó perquè alguns l’havien intentat desacreditar, comparant-lo a altres que havien predicant per Corint. Pau no ho fa perquè vol presumir del seu currículum, sinó que ho fa sense ganes i hipotèticament, dient: “Haig de seguir presumint, tot i que ho considero ben inútil…..Si volgués presumir, no seria cap ximpleria, perquè diria la veritat; però me n’estic, no sigui que el caràcter extraordinari d’aquestes revelacions no inciti algú a tenir de mi un concepte més alt del que m’ha vist fer o m’ha sentit dir.”2 CORINTIS 12:1-6*. Tot i això, Pau estava preocupat que els de Corint estaven mirant molt el currículum d'alguns per aprovar allò que els estaven presentant. Pau els diu: “jutgeu les coses per les aparences” els diu al 10:7* i continua dient al capítol 11: 3-5*. 'Però temo que, així com la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, els vostres enteniments no es corrompin apartant-se de la simplicitat i la puresa en Crist. Perquè veig que tolereu molt fàcilment que el primer que arriba us anunciï un Jesús diferent del que us vam predicar, o us proposi un esperit diferent del que vau rebre, o us presenti un evangeli diferent del que vau acollir. Doncs, bé, em sembla que no desmereixo en res d’aquests superapòstols. ' Davant del perill que els creients de Corint fossin enganyats per les aparences, rebent un altre evangeli que el que presenta la Bíblia, Pau defensa la seva sinceritat en el ministeri que Déu li havia donat, però veiem en la seva conclusió que la seva seguretat no depenia dels seus èxits personals, sinó del seu Salvador, Jesucrist. Ell tenia èxits de què parlar. Aquest podria ser el seu currículum: 2 Corintis 11:6* 'La meva oratòria potser és inculta, però el meu coneixement no ho és pas; prou us ho hem demostrat de moltes maneres i en tota ocasió. ' 2 Corintis 11:8 y 9* 'Per poder servir-vos vaig sostreure d’altres esglésies, acceptant un sou, mentre que, quan era amb vosaltres, tot i passant necessitat, no vaig ser càrrega per a ningú, ' 2 Corintis 11:2-29*,comparant-se amb els que havien vingut per confondre'ls amb altres ensenyaments, l'apòstol diu 'Que són hebreus? També jo. Que són israelites? També jo. Que són nissaga d’Abraham? També jo. Que són servidors de Crist? Mal sigui una niciesa dir-ho, jo més. Els guanyo en fatigues; en presons, molt més; en pallisses, no té dita; en perills de mort, tot sovint. Cinc vegades he rebut dels jueus els quaranta assots menys un. M’han fuetejat tres vegades; m’han apedregat una vegada; he naufragat en tres ocasions; i he passat una nit i un dia sencers a la deriva, en alta mar; en les llargues caminades, n’han sovintejat els perills de riuades; m’he arriscat als saltejadors; m’he exposat a la persecució de la meva gent; he perillat entre els pagans; he passat perills a la ciutat, al despoblat i en el mar; perills de part dels falsos germans; en treballs i fatigues, en moltes nits sense dormir, passant gana i set; sovint sense res per a menjar, patint fred i sense roba per abrigar-me. A més d’aquestes coses externes, el feix de cada dia, la preocupació per totes les comunitats. Qui hi ha que defalleixi sense que jo defalleixi? Qui ensopega sense que me’n senti? ' Pau afirma a l’11:17*: 'Això que dic de poder presumir, no ho dic guiat pel Senyor, sinó portat per la insensatesa. ' El que hem d'entendre aquí és que la llista d'èxits i capacitats no és el que Déu demana, i de cap manera impressionem Déu amb el nostre currículum. Més aviat, allò que Déu cerca i lloa és la nostra disposició cap a Ell i els seus preceptes. Per això conclou Pau al 10:17-18*: 'A més, qui es gloria, que es gloriï en el Senyor. Perquè no és aprovat el qui s’alaba a si mateix, sinó el qui el Senyor alaba.’ Pel que Pau afirma al 11:30*: 'Si es tracta de presumir, presumiré d’aquelles coses que mostren la meva feblesa. ' Encara que Pau havia pertangut a la secta jueva d'elit més estricta, la dels fariseus, no es gloriava ni en això ni que era jueu de soca-rel. Pau lluitava amb un “agulló a la carn;”Encara que no ens diu el que era, sabem que el molestava molt i que havia demanat a Déu que el deslliurés d'això. Però Déu li havia donat una resposta negativa, dient-li:“Ja tens prou amb la meva gràcia, perquè la força es fa realitat en la feblesa” 2 Corintis 12:9* Pau havia decidit que acceptaria la negativa de Déu i prendria aquest fibló com un regal pel qual podria glorificar Déu. La seva glòria era en Jesús. 'Així, doncs, de bon grat em gloriaré, si de cas, en les febleses, per tal que reposi sobre meu la força de Crist. '2 CORINTIS 12:9*. Als creients de Galàcia, al 6:14*, els diu: 'El que és jo, me’n guardaré prou de presumir, sinó és en la creu de nostre Senyor Jesucrist, pel qual el món va ser crucificat per a mi i jo per al món. ' Per tant, ja que allò que de veritat importa és el fonament de la nostra fe, Pau acaba la seva carta amb aquesta exhortació: 'Feu un examen de consciència, per veure si us manteniu en la fe, proveu-vos a vosaltres mateixos. Si no esteu ben convençuts que Jesucrist és en vosaltres, és que heu estat reprovats. '2 CORINTIS 13:5*. Assegurem-nos que la nostra fe està basada en Jesucrist, i que la nostra confiança és, no en el nostre currículum ni en el nostre pedigrí, sinó en l'obra de Crist a la creu. * BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

20 GIU 2024 · Quan alguns van criticar Pau de manipular els cristians de Corint, aquest va contestar amb la Paraula de Déu, assegurant-los que en si mateix, ell no tenia cap poder o autoritat. Quan els cridava l'atenció per alguna cosa, sempre era amb el desig de veure cada creient tenir victòria i avançar en la seva vida cristiana. Pau utilitza un llenguatge militar per mostrar-nos com el Senyor ens ha equipat per guanyar les batalles contra la carn. 2 Corintis 10:3-5* ens diu: 'El cert és que, tot i que hem de fer les coses com humans que som, no militem amb mires humanes, perquè les armes amb què lluitem no són humanes, sinó poderoses en Déu per abatre fortaleses, desbaratar fal·làcies i totes les altiveses que s’alcen contra el coneixement de Déu; fem presoners tota mena de pensaments i els portem a l’obediència del Crist, ' A quines armes es refereix l'apòstol? Pau parlarà a Efesis de l'armadura del cristià, però podem identificar l'Esperit Sant de Déu com el nostre defensor i la Paraula de Déu com la nostra eina d'atac contra les fortaleses que s'oposin al nostre creixement espiritual. Ens diu el text que aquestes armes són poderoses. Quan entrem en un argument en les nostres pròpies forces, podem fer servir les nostres pròpies forces i idees per intentar defensar la nostra posició, però el Senyor ens diu que les armes espirituals són molt més poderoses  que qualsevol pla que puguem idear, perquè tenen el poder de Déu. El propòsit de les armes que Déu ens ha donat és defensar el coneixement de Déu i promoure la nostra obediència als seus principis. I com funcionen aquestes armes? Podríem preguntar-nos. Aquestes armes tenen com a objectiu els pensaments. En primer lloc, ens diu el text que destrueixen allò que s'aixeca en contra del coneixement de Déu, siguin arguments de la nostra ment o l'altivesa del cor. A més, aquestes armes també porten captiu qualsevol pensament a l'obediència de Crist. Això passa de manera que quan desobeïm, sentim la necessitat de penediment i restauració, i quan obeïm, rebem la confirmació divina de la nostra fidelitat a Déu. Com a humans que som, ens donem la glòria per les victòries a la nostra vida, i quan ens derroten, mirem Déu per demanar explicacions. No obstant això, aquestes batalles que experimentem a la nostra ment o amb altres, les guanyem de la mà del Senyor, i tota la glòria de la victòria ha de ser per a Ell. Pau diu a 2 Corintis 10:17-18*: 'A més, qui es gloria, que es gloriï en el Senyor. Perquè no és aprovat el qui s’alaba a si mateix, sinó el qui el Senyor alaba.' Al capítol 12 l’apòstol confirma: 'Haig de seguir presumint, tot i que ho considero ben inútil, (12:1)...., 'Si volgués presumir, no seria cap ximpleria, perquè diria la veritat; però me n’estic, no sigui que el caràcter extraordinari d’aquestes revelacions no inciti algú a tenir de mi un concepte més alt del que m’ha vist fer o m’ha sentit dir. ' Pau sap que no és que ell no tingui èxits personals pels quals podria enaltir-se, però reconeix que els que té, és per la gràcia de Déu.'Així, doncs, de bon grat em gloriaré, si de cas, en les febleses, per tal que reposi sobre meu la força de Crist. ' Si entenem que la victòria és possible gràcies a Déu a través de les armes espirituals que Ell ens ha donat, i confiem que quan fallem, podem anar a Ell en humilitat, demanant una altra oportunitat, podrem enfrontar-nos a les guerres diàries de la vida amb la determinació d'agradar a aquell que tant ens estima i que ha fet possible la victòria. Gaudim cada dia confiant en el Senyor. * BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

19 GIU 2024 · La Paraula de Déu ensenya una ètica de treball on la remuneració és el resultat de l'esforç. Alhora, alguns textos bíblics mostren un sistema d'ajuda al necessitat. Això no és contradictori. No hauríem de fer servir textos bíblics per defensar un sistema capitalista ni tampoc anar a l'altre extrem per defensar un sistema econòmic social comunista que elimina el principi establert per Déu que diu “Qui no vulgui treballar, que no mengi”. Pau defineix els principis de prosperitat i generositat als capítols 8 i 9, mostrant-nos un cicle preciós pel qual el nom de Déu és glorificat a través dels recursos que ens dona diàriament i de la generositat dels seus fills cap als quals en un moment donat pateixen necessitat. Així al capítol 9 trobem els coneguts versets sobre la generositat: “Que cadascú decideixi per la pròpia consciència, no pas per força ni per compromís, que Déu estima els qui donen amb alegria. A més, Déu pot omplir-vos de tota mena de favors, de manera que, en tot i sempre, tingueu allò que necessiteu i encara us en sobri per contribuir a qualsevol obra bona.”2 CORINTIS 9:7-8*. Exemple d'això ho tenim en Crist, de qui llegim al 8:9 “Perquè coneixeu prou bé la gràcia de nostre Senyor Jesucrist: ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres a fi que us enriquíssiu amb la seva pobresa.”2 CORINTIS 8:9*. Aquest principi de generositat va dirigit al qui dona, i no pas al qui rep. Qui rep, ens diu al final del capítol en resposta mostra gratitud, donant glòria a Déu que proveeix per a cadascú. I com llegim en el mateix text, una altra vegada el que ha rebut serà el qui dona, segons sigui prosperat. Perquè Déu ha dissenyat un sistema on aquell que s'esforça i treballa rebrà recompensa per la seva tasca. Llegim a 2 Corintis 9:6*: “Tingueu present que qui sembra escassament collirà en escassesa; i qui sembra abundosament collirà en abundància.” Trobem el principi de la sembra i la sega en diversos textos bíblics. Déu ha ordenat l'univers de manera que, per regla general, aquell que sembra, segarà en correspondència amb allò que ha sembrat. No obstant això, a causa de la caiguda i el sistema fallit amb què hem de viure en aquest món, hi ha èpoques en què una bona sembra no produeix una bona collita. Hi ha moments de crisi que provoquen escassetat, ja sigui a causa del clima, a una crisi sanitària, i fins i tot a la mala administració dels recursos. La veritat és que és molt probable que en algun moment de la nostra vida, passem necessitat. I en aquests moments, Déu ha establert que els que en tenen més, puguin ajudar als qui en tenen menys. Això està organitzat principalment de forma voluntària i entre cristians, no necessàriament organitzat per un govern o un altre. Pau cita Èxode 16:18 al capítol 8:15* de la seva carta, dient: “Tal i com diu l’Escriptura: Al qui havia recollit molt, no li’n sobrava, i al qui havia recollit poc, no li’n mancava.” Aquesta frase s'està referint al miracle de provisió de mannà al desert. Els del poble recollien cada dia el que menjarien, i al final del dia, no hi havia restes. Això no ens ensenya que nosaltres no podem o no hem d'estalviar. Tot al contrari. Pau els està parlant en el mateix text quant a les ofrenes amb què ajudaran els qui vindran a predicar i ajudar-los, recordant-los que han de recollir per tenir quan aquests vinguin. Déu premia el treballador fidel, i com podem veure als evangelis, el millor treballador és aquell que inverteix els seus talents per multiplicar els seus recursos. Aquells que millor administrin els seus béns en tindran més per poder beneir els altres. Pau i altres estaven administrant les ofrenes, i els cristians de Corint podien aportar dels seus recursos per ajudar altres cristians que estaven passant dificultats. Però Pablo els assegura que el repartiment s'està fent honradament i justament. Els diu als versets 13 i 14: “No es tracta d’alleujar els altres passant vosaltres estretors, sinó que, per a mantenir un nivell, en la situació actual, la vostra abundor compensi el que els manca a ells, per tal que també la seva abundor compensi el que us pugui faltar a vosaltres, de manera que es mantingui la igualtat,”2 CORINTIS 8:13-14*. Devia ser un sistema en què en un moment marcat de necessitat, aquells que poguessin, donessin del que Déu els havia donat; en un altre moment podrien ser aquests darrers els que necessitessin l'ajuda dels altres. A  2 Corintis 9:10-11* Déu ens recorda qui és el que al capdavall proveeix per a cadascú. Diu així: “El qui proveeix de llavor al sembrador i de pa per a menjar, també us proveirà i farà créixer la vostra sembrada, i multiplicarà els fruits de la vostra generositat, a fi que sigueu rics en tot i plens de generositat, la qual, repartida per nosaltres, produeix acció de gràcies a Déu.” Déu és el que proveeix la llavor a qui sembra i el pa que menja. Déu és qui multiplica i augmenta els nostres recursos, i ho fa amb generositat. I del que ell ens dona podem utilitzar-ho de manera que porti glòria a Déu. Aquest cicle s'explica en els versets que el segueixen, els quals ens mostren com en donar per suplir les necessitats d'un altre, despertem en aquest agraïment a Déu per la seva provisió, alhora que preguen per aquells que han donat per suplir la seva necessitat . Demanem a Déu que ens ajudi a ser fidels i agraïts en la situació en què ens trobem en el moment, desitjant donar la glòria a Déu amb tot el que ens dona. * BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

18 GIU 2024 · Com que som temple de l'Esperit Sant, hem de sortir d’en mig d’“ells” i no tocar “res d’impur”, diu 2 Corintis 6:16-18*. Qui són “ells”? I a què es refereix quan diu que no toquem res d’impur? Això inclou aquelles coses que ens poden embrutar els pensaments, així com qualsevol persona que ens pot portar cap a accions o actituds que són perjudicials per a nosaltres. El text exposa que si som el temple de l'Esperit Sant de Déu, hem de mantenir el temple pur, lliure d'immundícia. Tot i que la promesa de la presència de Déu a les nostres vides hauria de ser suficient incentiu per mantenir-nos purs, també gaudim en el dia a dia els beneficis d'un cos net i una ment pura. Per això el primer verset del capítol 7 conclou amb la següent exhortació: 'Ja que tenim aquestes promeses, estimats germans, netegem-nos de tota brutícia corporal i espiritual, i completem la nostra consagració en el temor de Déu. ' Aquest procés de perfeccionament de la santedat no és ni lineal ni constant, però sí que ha de ser dinàmic. Un creixement lineal implicaria un augment de santedat sense passos enrere, però la realitat és que hi ha moments a les nostres vides en què fem passos en fals, i retrocedim en el nostre benestar espiritual. Però com veiem al capítol 7 de 2 Corintis, quan això succeeix, podem rebre la correcció directa de la Paraula de Déu,  o a través d'un germà en la fe que ens para en el nostre descens i ens ajuda a enfocar de nou la nostra mirada. Pau els diu al 7:8-9*: 'Perquè, tot i que us vaig contristar amb la meva carta, ara no em sap greu; hi hagué un moment que em va doldre, quan vaig adonar-me que amb aquella carta us havia donat un disgust, si bé no us va durar gaire. Dic que ara me n’alegro, no del fet que us disgustéssiu, sinó del fet que aquest disgust hagi servit perquè canviéssiu d’actitud. I com que fou una pena volguda per Déu, de part nostra no heu rebut cap mal. ' Recorda que Pau els havia escrit per cridar-los l’atenció sobre alguns assumptes. Ells podien haver contestat amb mala actitud i a la defensiva. Però no havia estat així. Pau diu que encara que els va entristir la crida d'atenció, ells havien reaccionat amb penediment, per la qual cosa la tristesa d'haver rebut la reprimenda havia resultat en goig. Al verset 10 Pau contrasta dues possibles reaccions que podem tenir davant de la reprimenda; diu així: 'Perquè la tristesa que ve per voluntat de Déu produeix penediment salvador, que mai no sap greu, que no dol; en canvi, la tristesa del món produeix la mort.' Així que, quan ens desviem del camí, i rebem correcció sigui directament de la Paraula o mitjançant algú que ve a nosaltres amb la veritat de la Bíblia, podem reaccionar amb una tristesa que ens porta al canvi genuí, i que produeix salvació i goig, o podem respondre amb una tristesa que no produeix canvi de direcció, sinó que ens accelera en amargor cap a la destrucció. Els de Corint havien escollit la primera, i havien atès la reprensió de Pau i la direcció de Titus. Això els havia portat en la direcció correcta envers la perfecció de la santedat en Déu. Així com el procés de perfeccionament no és lineal, tampoc no és constant. Hi haurà moments de més creixement, i moments en què el canvi sembla més lent. Hi haurà moments en què experimentem una estirada en el creixement espiritual, i altres temporades en què ens anirem afirmant en el que hem après. Cada creient va al seu ritme i passa per diferents etapes en diferents moments de la seva vida. Alguns acaben de rebre la llavor, altres estan regats, altres ja mostren el fruit d'aquesta temporada de la seva vida i alguns estan en procés de maduració. Cada etapa és necessària i cada etapa es repeteix en diferents moments de vida.  Aquest creixement, sempre ha de ser dinàmic. Què vol dir això? Que no s'atura, que no s'estanca. Quan no hi ha activitat a la nostra vida espiritual, quan no hi ha ni creixement, ni enfortiment, aquí és quan hi ha perill que en realitat no hi hagi vida. La vida cristiana ha d'evidenciar un procés de perfeccionament de santedat. Demanem a Déu que ens ajudi a identificar l'estat en què estem i amb la Seva ajuda, a començar a avançar en el procés. *BEC: Bíblia Evangèlica Catalana

17 GIU 2024 · Em resulta interessant connectar els darrers versets d'un capítol amb el primer del següent, perquè sovint el pensament continua d'un a l'altre, i ens perdem una benedicció en separar-los. Llegim la transició entre el capítol 5 i el 6 de 2 Corintis*: 'Al qui desconeixia per complet el pecat, li carregà el pecat per nosaltres, per tal que nosaltres obtinguéssim la rehabilitació de Déu per mitjà d’ell.''Com a col·laboradors seus, doncs, us exhortem a no malversar la gràcia de Déu; ' Hi ha una cançó cristiana titulada “El seu mantell pel meu” en què es canta com Crist es va treure la seva capa de justícia per donar-me-la a mi, i va portar sobre Ell el meu mantell d'injustícia. A la creu hi va haver un intercanvi no equitatiu, en què el meu pecat va ser vessat sobre l'innocent, i la seva santa justícia es va vessar per cobrir el meu mal. Havent rebut aquesta gràcia, la primera frase del capítol 6 m'exhorta a viure de manera que aquesta gràcia de Déu vessada a favor meu no sigui malversada. Si havent rebut aquest intercanvi decideixo viure com si res no hagués passat, estaria menyspreant el sacrifici de Crist a la creu. Déu va anunciar que el dia de salvació venia, i Pau declara “ara és el dia de salvació” (6:2). Crist va venir i ens ha ofert la gràcia immerescuda de Déu. Ara nosaltres podem gaudir de la justícia de Déu en Crist. És per això que Pau pot dir que viu per sobre dels atacs diaris de la nostra pròpia carn o de les injustes valoracions que qualsevol pogués fer. Als versets 8-10* presenta els contrastos següents: 'Com a col·laboradors seus, doncs, us exhortem a no malversar la gràcia de Déu; a través d’honra i deshonra, de calúmnia i bona fama. Ens tenen per mentiders, i diem la veritat; ens tracten com a desconeguts, tot i que som ben coneguts; ens donen per morts, i ja veieu que som ben vius; ens han sentenciat, però no som executats. Som uns afligits que sempre estan alegres; uns arruïnats que n’enriqueixen molts; uns necessitats que són amos de tot. ' Eren col·laboradors de Déu, fins i tot quan alguns els veiessin de manera errònia. Podrien veure'ls com a persones sense honra, podrien tenir mala fama per seguir Crist, podrien pensar que el que anunciaven era fals, podrien patir ignomínia, podrien patir a les seves carns i passar per moments molt tristos, podrien patir escassetat material, però ells sabien que ho posseïen tot, doncs tenien Crist del seu costat. En ell podien gaudir d'honra, bona fama davant Déu, coneguts per Déu, vius i joiosos, enriquint els altres per la gràcia de Déu. Era per això que podien viure, com diu al verset 4 i fins al 7*: 'amb gran resignació; en afliccions, en necessitats, en angoixes, en pallisses, en presons, en tumults, en fatigues, en nits sense dormir, en dies sense menjar; en honestedat, en coneixement, en comprensió, en tolerància, en l’Esperit Sant, en amor sincer, en paraula de veritat, en força de Déu; brandant les armes de la justícia, tant les d’atac com les de defensa' De la mateixa manera, aquesta invitació a col·laborar se'ns ha estès a nosaltres. El mantell de Jesús ha esdevingut el nostre si la justícia de Crist ha esdevingut nostra per la fe. Havent estat fets justícia de Déu en Ell, acceptem ser col·laboradors de Déu, vivint una vida digna de l'obra de Crist al nostre lloc. Com? Apartant-nos dels mantells d'immundícia que ja hem dipositat als peus de la creu, i vivint a la justícia rebuda al seu lloc. Per això l'apòstol cita les paraules de l'Antic Testament: “nosaltres som temple del Déu vivent tal com Déu va dir: “Habitaré enmig d’ells i m’hi passejaré, seré el seu Déu i ells seran el meu poble.” I segueix: “Sortiu d’enmig d’aquesta gent i separeu-vos-en, diu el Senyor, i no toqueu res d’impur; i jo us acolliré i us seré pare, i vosaltres em sereu fills i filles, diu el Senyor Totpoderós.”” 2 CORINTIS 6:16-18* Quina meravella de pla de vida! Fills del Totpoderós, col·laboradors de la gràcia de Déu a la humanitat. Aquesta és la vida que Déu ens ha donat aquí a la Terra, mentre esperem la glorificació i l'entrada a la vida eterna amb Crist. * BEC: Bíblia Evangèlica Catalana