Avui us vull recomanar una obra absolutament imprescindible, Persèpolis, de Marjane Satrapi, i em sembla especialment bon moment per parlar-ne perquè fa poques setmanes hem sabut la mort de la seva autora, una notícia que ha commogut moltíssim el món cultural.
De fet, s’ha explicat que estava profundament afectada per la mort del seu marit, i inevitablement això ens porta a una pregunta molt humana: es pot morir algú de pena? No ho sé, o potser sí, d’alguna manera. Però el que sí que sé és que Satrapi va ser una autora extraordinària, capaç d’explicar el dolor, la por, la pèrdua i l’exili sense perdre mai ni la intel·ligència ni l’humor.

Si no la coneixeu, Persèpolis és la història autobiogràfica de la mateixa autora, on explica la seva infantesa i adolescència a l’Iran durant la Revolució Islàmica i la guerra, i després la seva experiència a Europa. Però no us imagineu un llibre distant sobre geopolítica, al contrari, perquè el que fa tan gran aquesta obra és que et permet entendre un país a través dels ulls d’una nena rebel, curiosa, contradictòria i tremendament humana.

I crec que precisament ara és molt bon moment de llegir Persèpolis, perquè quan escoltem parlar de l’Iran massa sovint ho fem des de la simplificació: governs, conflictes, amenaces, bàndols, ells i nosaltres. Però aquest llibre et recorda una cosa molt important: darrere dels titulars hi ha persones, adolescents que escolten música prohibida, famílies que discuteixen a taula, gent que té problemes amb els seus fills, gent que té por, que estima i que, en definitiva, només vol viure.

En aquest sentit, Persèpolis em recorda una mica una altra obra imprescindible, Maus, d’Art Spiegelman, aquella novel·la gràfica extraordinària escrita pel fill de dos supervivents dels camps de concentració nazis. Són llibres molt diferents, però tots dos tenen una cosa en comú: converteixen la història en experiència humana i, quan això passa, deixes de mirar els conflictes des de la distància.

De fet, pensava també en aquella idea tan potent de La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol: com més coneixem allò que considerem l’enemic, més descobrim fins a quin punt ens hi assemblem. I la literatura, quan és bona, fa exactament això: ens obliga a mirar més de prop i a entendre allò que, d’entrada, pot semblar-nos llunyà.

A més, Persèpolis té una altra virtut enorme, i és que la podeu recomanar fins i tot a aquella gent que diu: «Però això és un còmic?». Perquè és molt més que això: és memòria, és història, és identitat i és, sobretot, una lliçó enorme d’empatia.
I ara que Marjane Satrapi ja no hi és, potser és un molt bon moment per descobrir-la, o simplement per tornar-la a llegir.