Quan Apple va recuperar Steve Jobs, en canvi, es va produir el gran creixement de la marca. El primer producte d’aquella nova etapa va ser l’iMac, que –a banda d’incorporar els avenços d’adaptació a Interent (d’aquí, la ‘i’ inicial)– va tenir la grandíssima singularitat de ser de plàstic transparent i colors variats.

No és sorprenent que l’èxit estrepitós de la companyia tecnològica vingui per una carcassa de plàstic? Algú dirà, amb raó, que el que hi havia darrere de la carcassa és una estratègia. És clar que sí! El que Steve Jobs cercava és que es convertís en un objecte estimat, que pogués entrar en la sala d’estar i en l’habitació dels nens.
Parlem ara de les escoles. No podríem tenir també una estratègia simple que ens diferenciés dels altres centres i ens fes tenir l’èxit dels iMacs? L’experiència ens diu que no és fàcil. Les respostes de moltes escoles, a la pregunta “Què us fa diferents? Què teniu que els altres no tenen?” o bé són titubejants o bé molt convençudes d’una característica que realment no els diferencia.