La música pot ser feta d’una expressivitat virtuosa i d’un llenguatge harmònic lluminós; pot ser rítmica i refinada, feta de flors transparents i pluja obliqua. La música pot ser un record d’infantesa o una evocació poètica. La música pot ser moltes coses i aquí les anirem descobrint: avui parlem amb un filòsof, musicòleg, compositor i assagista de música rítmicament vital i de detall precís.

Benet Casablancas i Domingo (Sabadell, 1956) va ser deixeble de Friedrich Cerha i Karl-Heinz Füssl a Viena, és un ferm seguidor de les grans avantguardes del segle XX i ha estat sempre interessat a establir nexes amb altres llenguatges artístics, des de la poesia i la literatura en general a la pintura i les arts plàstiques. Ha estat director del Conservatori Superior de Música del Liceu, Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya (2007) i Premio Nacional de Música del Ministeri de Cultura d'Espanya (2013). Ha escrit assajos com El humor en la música. Broma, parodia e ironía (Reichenberger, Berlín, 2000) i La música catalana i les avantguardes europees (1916-1938) (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999). Ha col·laborat amb solistes, grups i orquestres de gran prestigi, nacionals i internacionals, les seves obres són publicades per Tritó Edicions, Emec i Boileau i la seva discografia inclou diversos monogràfics per segells com Naxos, Columna Música, Stradivarius, Fundació Música Contemporània/Emec i Anemos.